Regidorida Governació

El compromís per la llengua, la democràcia i el poble van ser els protagonistes de l’acte de la Diada Nacional de Catalunya 2023 a Campredó. 

El programa d’actes de la jornada incloïa la hissada de la senyera, la lectura d’un manifest, una actuació musical i un tast de begudes de la terra. 

Roman Aixendri, filòsof i campredonenc, va expressar en el seu parlament el desig de poder abandonar la seua condició d’activista de la llengua i poder viure plenament en català sense haver d’adoptar constantment una actitud de militància lingüística. Segons ell, parlar la llengua dels pares no hauria de ser un acte de resistència ni de consciència. L’amor pel català i el fet de fer-lo servir arreu, amb tothom i a tothora desacomplexadament són les consignes que hem d’adoptar els catalanoparlants. 

L’actuació musical va anar a càrrec de Marta Camon, que va interpretar una versió arranjada i adaptada d’”El cant dels ocells”, “Muntanyes regalades” i “Els contrabandistes”, combinant la flauta travessera i el cant. 

Els assistents, abans i després de l’acte, van tastar begudes d’arreu dels Països Catalans: pomada (Illes Balears), aigua de València (País Valencià), ratafia (Principat) i licor d’arròs (Terres de l’Ebre). 

Pregó intitucional Diada 11 stembre 2023 a càrrec de Roman Aixendri i Cugat.

Per la llengua que més m’estimo
M’agradaria deixar de ser activista de la llengua, estic cansat de sentir que reivindico alguna
cosa només pel simple fet de demanar, per exemple, un cafè amb llet al poble on visc i que em
contesten amb un “no te entiendo”.
Situacions quotidianes que em fan plantejar si seré desagradable mantenint la llengua, si és
millor canviar per agilitzar les coses. Tot plegat m’acaba fent sentir fatigat de qüestionar-me
com parlar. La meva situació és curiosa, quan treballava com a venedor a una botiga, el meu
cap que no sabia català em demanava que si algú em parlava en castellà, era adequat que li
contestés en la seva llengua. Com a client, molta gent que no entén el català em solta un
“cómo?” i em sento indefens.
És a dir, viure en català és un exercici de resistència i de consciència, no contra ningú ni a favor
de res, sinó de poder expressar-me en la llengua que m’han transmès els meus pares. Vull
deixar de ser activista de la meva llengua perquè no crec que sigui la millor llengua del món,
només és una més, però és la meva, la que estimo, la que em permet dir “gràcies” de tot cor i
la que en una situació normal ningú qüestionaria que la parlés.
Però ja que estem així voldria reivindicar la meva llengua des d’una postura filosòfica. Perquè
les problemàtiques, malgrat tot, requereixen reflexió i anàlisi curosa. I això és una oportunitat
de luxe.
La fragilitat. Des de fa molts anys la meva llengua es troba en una situació fràgil. I el fet fràgil es
pot trencar o desfer amb facilitat, però al mateix temps reclama atenció i cura. M’agrada cuidar
de la meva llengua, m’agrada aprendre paraules noves i regalar-les, transformar-les en poemes
o en acudits. Voldria que acudíssim al diccionari com abans s’acudia a la Bíblia, no per
salvar-nos a nosaltres, sinó per salvar els mots, que ens donaran caliu a nosaltres.
L’amor. Sempre parlo de la meva llengua amb amor per ella, sense menysprear a qui prefereix
no parlar-la o a qui no s’atreveix. En aquest sentit, intento parlar sempre amb tendresa quan es
genera conflicte per la llengua, això no vol dir que no sigui ferm, sinó que vull que s’associï a mi
i al català el caliu, l’amabilitat, l’amor. Puc estimar a qui no parla com jo, perquè estimo a molta
gent que no pensa com jo. Però m’agrada que s’associï el meu activisme fràgil amb la cordialitat
i no amb la confrontació. Cadascú té la seva manera de fer, la meva és aquesta.
La normalitat. M’agrada apostar per normalitzar que la gent pugui sentir-me parlar en català,
perquè és com més a gust m’expresso, perquè és la meva eina de comunicació, perquè és un
bonic regal que em van transmetre els pares i perquè encara se’m permet parlar-la.
Vaig ser conscient ja de molt petit que el català, per a molta gent catalanoparlant, era una
llengua de segona categoria, i el tortosí, fins i tot, de tercera. Per exemple, recordo quan era
petit i la meva mare li va parlar en castellà a una veïna del poble que venia de fora i que parlava
castellà i quan jo li vaig parlar en català la meva mare em va dir, sense adonar-se’n, “és
d’educació que si et parlen en castellà tu també ho facis”. I mireu si tenim prejudicis a l’Ebre
que molta gent considera que el català és allò que es parla a Barcelona, com si el nostre català
no fos català.
La normalitat és acceptar que el català és una llengua vehicular amb qui pots parlar amb
tothom que l’hauria d’entendre, el parli o no. La normalitat és acceptar que el català és una
bona llengua per mirar pel·lícules i per llegir llibres i que si ens sembla estrany sentir a John
Rambo xerrar en català és perquè tota la vida l’havíem escoltat en castellà, no per altra cosa.
Perquè arribi la veritable normalitat haurem de ser conscients que la nostra llengua és igual
d’adequada que qualsevol altra per fer qualsevol cosa.
Les oportunitats. Jo de petit jugava en castellà a indis i vaquers perquè associava la imaginació
al castellà. Per què? Perquè només hi havia dibuixos animats en castellà, gairebé com ara. Als 6
anys vaig tenir la sort de poder gaudir de Bola de Drac, Les Tortugues Ninja o Musculman entre
altres sèries gràcies a Tv3 i tothom va normalitzar jugar-hi en català. Hem de buscar
oportunitats a les plataformes audiovisuals per visibilitzar el català i potenciar-lo. És
imprescindible que hi hagi dibuixos animats, retransmissions esportives, influenciadors, també
Reggeató o Batxata en català per fer visible l’ús de la nostra llengua. Ens hem d’adaptar als
nous temps. No només de Ramon Llull i Pompeu Fabra viu la nostra llengua.
Fem el possible perquè la globalització no ens degluteixi, ja que és més fàcil perdre el català
amb la globalització que amb una dictadura. Si tothom es passa a utilitzar anglicismes és
perquè l’anglès està de moda i ens cau bé. Fem que el català sigui atractiu, usem-lo. Tenim el
Polònia, Els Manel, Oques Grasses, tenim Albert Pla, la Mercè Rodoreda, Laura Llevadot, el
llegat de Rubert de Ventós, tenim a Gerard Vergés, Sebastià Juan Arbó, Zoraida Burgos, Anna
Zaera, Oriol Gracià... ens tenim a nosaltres. Visibilitzem la nostra llengua. Si ens la creiem, no la
perdrem.
Si, en canvi, considerem que el català és una llengua de poble, de la classe burgesa o qualsevol
altre atac creat per fer-nos sentir culpables de fer-la servir, veurem com les futures generacions
el deixaran en desús. Estimem la llengua, transmetem-la amb amor i fem-la desitjosa.
Aquest és un manifest d’amor per la llengua que em van regalar els meus pares. Bona diada a
tothom!
Roman Aixendri Cugat
Campredó, 10 de setembre de 2023